L'olla de Baio, l'Origen de la nit (Conte popular del paraguai)AL principi de tot, ningú dormia perquè no existia la nit i el Sol no deixava mai de brillar.
Enmig de la selva, en un clar sempre il·luminat pel sol, havia una enorme olla. El geni de la selva cridat Baio tenia allí tancada a la foscor, i al costat d'ella també estaven presoners tots els ocells i animals nocturns. Un dia, un pare i el seu fill van sortir de caça per aquells llocs. Perseguint a un cérvol van arribar al centre de la selva, i van veure l'olla de Baio.
Marxem d'aquí! va dir el pare-.
Aquesta olla deu pertànyer a Baio, el geni de la selva, i s'empiparà si ens sorprèn.
No, espera una mica-va contestar el jove-.
No siguis tan covard. Mai havia vist una olla tan gran, què haurà dintre?
I, dient això, el jove va començar a copejar-la amb el seu arc, per a saber si estava plena o buida. Però l'olla va resultar ser molt fràgil, i quan li va haver donat dues o tres cops amb el seu arc, es va trencar, obrint-se en ella una gran esquerda. Per aquella esquerda van escapar la nit i totes les seves criatures. També la Lluna va sortir de l'interior de l'olla i es va ocultar entre les tenebres.
El propi Baio, molt empipat, es va ocultar en aquella nit tan profunda. Tot estava fosc.
No havia ni el menor llamp de llum. Com els éssers humans no coneixien els terrors de la nit doncs sempre tenien llum, van començar a preguntar amb por:
-Què ha passat? On ha anat el Sol? Van passar dies i més dies, i el cel seguia fosc.
Ningú s'atrevia a entrar en la selva, perquè ara hi habitaven els mussols, les òlibes, les feres que aguaiten en la foscor, tots els éssers que els homes no havien vist mai.
Van fer tota classe d'ofrenes perquè tornés a brillar el Sol, però va ser inútil
.
Finalment, al propi noi que havia trencat l'olla se li va ocórrer la idea de cremar cera d'abelles.
El fum de la cera va ascendir al cel i, a poc a poc, va buidar la foscor que amenaçava de mort a totes les gents i pobles. Des d'aquest moment el dia i la nit es van alternar, i els humans van poder seguir vivint més o menys com al principi encara que, naturalment, les coses ja no anessin com abans. Però almenys ara havia unes hores de llum, durant les quals era possible viure, caçar i procurar-se el menjar diari. Dibuixos en Acríl·lic tamany DIN A3
Apunt dia 18/03/2010
Apunt realitzat el 25 de Febrer del 2010 a la Facultat de Belles arts.
Apunt realitzat el 18 de Febrer del 2010 a la Facultat de Belles arts.
Dibuix Montse Mayol disseny Rosa Mayol
